Història dels globus aerostátics

Els globus van ser, en el seu temps, els més significatius invents d'aparells voladors de l’ésser humà; la seva importància va radicar en el fet de la impossibilitat que tenien els homes per a elevar-se des de la superfície de La Terra i traslladar-se viatjant per l'aire.

Inici del globus aerostátic

Recents investigacions han demostrat que el 8 d'agost de 1709, el sacerdot brasiler Bartolomeu de Gusmao va fer la primera demostració d'ascensió aèria amb globus d'aire calent no tripulat en la Casa d'Índies de Lisboa, davant la cort del Rei Juan V de Portugal. Va Ser perseguit per la Inquisició per hechicería.

Les primeres ascensions, universalment admeses, van ser portades a terme pels germans Montgolfier. Joseph i Étienne Montgolfier vivien en Annonay (França), on posseïen una fàbrica de paper i van realitzar els primers experiments amb globus l’any 1782 inspirats per l'observació de l'ascensió del fum de les xemeneies. El 4 de juny de 1783 els Montgolfier van portar a terme la primera exhibició pública de la troballa en la seva ciutat natal. El globus, no tripulat, fou un sac esfèric, fet de lli i folrat de paper, d’uns 11 metres de diàmetre i un pes d'uns 226 quilograms i que s’enlairà uns 1830 metres d'alçada. Els Montgolfier van ser convidats a realitzar una demostració davant la cort de Luís XVI en el Palau de Versalles el 19 de setembre en la qual es va lligar una cistella al globus en la qual havia un xai, un gall i una oca, els primers viatgers aeris, que no varen patir cap dany. Aquests globus inflats mitjançant aire calent, que al refredar-se descendien, van començar a tenir la denominació de “montgolfiere” o “mongolfiera”.

A Espanya, la primera ascensió no tripulada la va portar a terme Agustín de Betancourt y Molina, fundador de la « Escuela de Caminos y Canales », davant la Cort Real, el 28 de novembre de 1783.

Jacques Alexandre César Charles va crear poc després els Montgolfier, un globus totalment diferent inflat amb hidrogen, gas descobert per Henry Cavendish en 1766, que s'obtenia al barrejar àcid sulfúric amb llimadures de ferro, i que era molt inflamable, el que feia bastant perillós l'artefacte. El 27 d'agost de 1783 a París, el “Globe” de Charles, construït amb tela fina i recoberta de goma per a impedir que escapés el gas, va romandre en l'aire durant 45 minuts i aterrant a una distància de 25 quilòmetres on uns pagesos van creure que es tractava d'un enginy del diable i ho van destruir.

Després de l'èxit del 19 de setembre, els germans Montgolfiere van dissenyar una nova “mongolfiera” per a ser tripulada per éssers humans. El 15 d'octubre de 1783, el francès Francois Pilatre de Rozier va ascendir a 26 metres durant 4 o 5 minuts. El 21 de novembre d'aquest any Rozier i el Marquès d’Arlendes van ser els primers homes que portaren a terme un llarg vol lliure amb un globus elevant-se fins a 1000 metres d'alçada volant durant 25 minuts i cobrint una distància de gairebé 10 quilòmetres.

Jacques Charles, per la seva banda, va perfeccionar els seus globus d'hidrogen al costat dels germans Robert amb un mètode per a engomar la tela de seda fent-la completament impermeable i permetent dur a bord éssers humans. Així, l’1 de desembre de 1783 Charles i un dels germans Robert varen ser els primers homes que volaren en un globus d'hidrogen, des de Paris en un vol de 43.5 quilòmetres de distància en una mica més de dues hores, arribant a una alçada de 3000 metres. En aquesta ascensió Charles va mesurar la temperatura de l'aire a diferents alçades, així com les variacions que sofria la pressió barométrica.

Vols Històrics amb globus

El feliç èxit dels vols amb mongolfieras i amb globus d'hidrogen, van multiplicar ràpidament el nombre d'ascensions i de tripulants tant a França com a d’altres nacions. No obstant això, molt aviat es varen lamentar les primeres víctimes de la aerostació. La primera d'elles va ser Pilatre de Rozier, qui va morir al 1785 juntament amb el seu company Jules Romain en el ràpid incendi del globus que tripulaven, en el seu intent de creuar per aire el canal de la Mànega. Poc després, uns altres dos francesos, Blanchard i Jeffries, van intentar el mateix viatge i el seu vol es va veure coronat pel més complet èxit.

El primer rècord d'alçada ascendint amb un globus d'hidrogen normal el van establir al setembre de 1862 els meteorolegs britànics Coxwell i Glaisher, arribant a una alçada de 8.840 metres. El 15 d'Abril de 1875, tretze anys després, Gaston Tissandier i els seus dos acompanyants Silvel i Croce-Spinelli, a bord del globus Zenith van arribar a 8.000 metres d'altura, però la falta d'oxigen va fer que aquests dos últims morissin, arribant amb vida a terra, molt extenuat, Gaston Tissandier. L’any 1932, el físic suís Auguste Piccard va realitzar una ascensió pujant fins a 16.201 metres dintre d'una càpsula segellada, per a la seva completa estanqueïtat i suspesa sota un globus lliure, el que va ser el primer vol en l'estratosfera d'un ésser humà. El 4 de Maig de 1961, Malcolm D. Rosson va realitzar una ascensió estratosfèrica fins a 34.668 metres.

Moltes ascensions al llarg de la història han tingut una finalitat científica o fins i tot política. Per exemple, l’any 1870 part del Govern francès, assetjat a París per les tropes de Guillem I de Prussia, va poder, burlar el setge tripulant un globus i arribar a territori lliure. Al 1897, el norueg Andrée va intentar juntament amb dos companys la travessia del pol Nord, però la fràgil navecillas que sostenia el globus va ser arrossegada pels vents àrtics i els va fer desaparèixer, fins que l'any 1930 es van trobar restes dels expedicionaris i unes plaques fotogràfiques.

Inicialment el vol aerostàtic del “més lleuger que l'aire” presentava algunes deficiències fonamentals. Entre elles la impossibilitat o extrema dificultat de guiar-lo, el que feia romandre a la disposició dels corrents d'aire i dels imprevistos cops de vent. Els globus presentaven grans llacunes i la seva utilitat era arriscada, a causa de la seva facilitat d'incendi, però d’altra banda oferia grans possibilitats pràctiques tant en el camp militar com en el científic.

Aplicacions

L’aerostat aviat es va convertir en un excel•lent mitjà militar per les seves possibilitats de transformar-se en un observatori aeri i d'això dóna bona prova com al 1793 i 1795 van ser utilitzats com observatoris aeris per l'exèrcit francès en els setges a Mauhenge i Magúncia respectivament. Aviat, tots els exèrcits del món, van emprar els globus amb fins militars i en el curs del segle XIX, es van crear cossos especials per a la utilització dels globus tant tripulats com captius (és a dir, ancorats a terra) amb finalitats bèl•liques.

Durant la primera Guerra Mundial, els globus van ser utilitzats amb finalitats defensives i com observatoris dels moviments de l'enemic donant en molts casos excel•lents resultats, si bé el perfeccionament de l'aviació de caça els va fer excessivament vulnerables, perdent tota la seva utilitat i eficàcia per a accions bèl•liques.

Han estat moltíssims els globus que s'han emprat al llarg dels anys en usos purament meteorològics per mesurar la velocitat i la direccion dels vents a diferents alçades, així com per a altres finalitats científiques portant a bord instruments especials de mesura, les dades del qual es transmetien a la Terra.

Els majors defectes del globus ho constituïen la poca maniobrabilidad i sobretot la impossible tasca de guiar-lo en una direcció determinada. Es va plantejar el gran problema de la “dirigibiliat”, obtenint com resultat els “dirigibles”.

Els aerostats actuals

Els aerostatos actuals, deuen el seu desenvolupament als avenços que ha experimentat la tecnologia, tant en la construcció de la vela, com en l'ús de combustibles i cremadors. Tots els avenços aconseguits en aquests elements fan possible posar un globus en vol en poc menys de mitja hora.

Actualment, l'ús d’aerostats ha quedat relegat a tres activitats: la meteorologia, la publicitat i com activitat esportiva.

En primer lloc, l'ús d’aerostats en la meteorologia mitjançant els quals es permet mesurar la pressió, la temperatura i la humitat atmosfèrica a mesura que ascendeix el globus. Un ràdio detector segueix la seva direcció, mentre aquest és arrossegat pels vents de les capes superiors de l'atmosfera i, mesurant la posició del mateix en moments successius, es pot calcular la velocitat i direcció del vent a diferents altituds. Científicament aquesta és la utilitat més important que desenvolupen els globus sonda, cridats així. imatge 10

En l'àmbit publicitari els globus, dirigibles, i altres aerostats són molt atractius visualment per les seves formes, colors i especialment, al veure'ls volar. És per això que són molt emprats com mitjà d'impacte visual i reclam comercial. Sent aquesta la utilitat pràcticament exclusiva que avui dia ocupen els dirigibles.

Però l'àmbit més destacat en el qual podem trobar aquests primers enginys del vol, és com activitat esportiva, d'aventura i oci. Sent un esport en constant ascensió i que cada vegada compta amb més adeptes. Esdeveniments importants a nivell mundial es desenvolupen any rere any en una gran quantitat de països. Es destaquen les competicions de Bristol (Anglaterra), Chateau D´Öex (Suïssa), SagaZaga (Japó) i Alburquerque (EUA), on es veuen volar a globus de gran varietat de grandàries, colors i de les més increïbles formes.

Les últimes grans proeses

La carrera per donar la volta al planeta a bord d'una cistella penjada d'un gran globus d'aire calent és una de les obsessions que l'ésser humà, amb tota la seva tecnologia, fins ara no havia aconseguit vèncer. Any rere any, es van succeir els intents. I, any rere any, es van succeir els fracassos.

El 20 de març de 1999, el suís Bertrand Piccard i l'anglès Brian Jones van culminar l'última gran proesa possible per a l'home dintre de l'atmosfera terrestre. Amb el globus "Brietling Orbiter 3", construït per l'anglès Don Cameron, van aterrar a Egipte després de completar una volta completa al planeta. S’havien enlairat a Suïssa, i durant vint dies van volar 46.759 quilòmetres sense escales. Per a realitzar la travessia, van combinar el gas heli i l'aire calent.

Aquesta activitat esportiva a Espanya te a Igualada (Catalunya) un dels millors fabricants de globus aerostàtics.

I a nivell de clubs i pilots cal citar el següent: Els primers passos esportius es donen a Espanya a primers de segle, amb el pioner asturià Jesús Fernández Dur, i el tinent coronel Vius que va crear al 1905 el Real Aeroclub d'Espanya.

Els germans Lladó, Carlos i José María, amb un globus de construcció pròpia, van travessar áfrica d'est a oest, aprofitant els vents Alisios, en una aventura que va durar 11 mesos.

Al febrer de 1992, dintre dels actes commemoratius del V Centenari del Descobriment d'Amèrica, Tomás Feliú i Jesús González Green, ambdós reiterades vegades campions d'Espanya de la aerostació; van realitzar la major proesa de la aerostació espanyola: el creuament Est-Oest, per primera vegada en el món, de l'Atlàntic central; al cobrir la travessia des de la illa de Ferro fins a Veneçuela, en un vol de 130hores i 25 minuts recorrent 5.093km amb un globus mixt d'heli i aire calent. Van batre nous rècords mundials de temps i distància; el d’alçada amb 17.800 peus no va ser homologat per mancar de barógraf.

Jesús González Green, Eugenio Martín Rubio, los hermanos Feliú, Carlos Gancero, hermanos Lladó, Joaquín Guixa, y tants altres homes y dones no mennys importants, han deixat els seus noms escrits en els nuvols d’Espanya i del món.

(Font : es.wikipedia.org y Escuela Técnica Superior de Ingenieros Aeronáuticos Universidad Politécnica de Madrid.).